Immagini della pagina
PDF
ePub

PARTE PRIMA.

O san Franzèsc, ch' avi dá vita ai mort,
Protetor de la vostra religión,

De frá négher, scür, bis e de tant sort,
Del capüs, e de quij cont el cordón,
De minór osservànt, del cavigiö,
Fé anmò on miracol sott al dì d'incö.

[ocr errors]

Per i mè mèret nò, che sont frá indègn,
Ma in onór di vost fiö, 'n gloria de Dia,
Benedi quij pachit, feg sora el sègn
D' la santa cros, e fè, che dént ghe sia,
In scambi de tabac, crüsca e crüschèl,
Per dag el beverón al mè asinèl.

Ghe töjen föra el prim; domà a la nasta
Capissen ben che mercanzia gh'è dént;
Quest l'è 'I tabàc che cèrchen, e tant basta.
Sgavážen, fan bandòria, în tütt content,
Deslazen, dèrven föra... Oh! che miracol!
Gh'è dént crüsca, e lor rèsten comè bàcol.
An få tanto smargiàss, e pö bot-lì:
Müf, camüf, sbalordì comè gogò,
Se guàrden tra de lor, no sàn che di;
Pür se ostinen, e sèguiten anmò
A descartà quij òlter; ma tant'è.....
Fè che ghe sia dent crüsca; e crüsca l'è.

Cospetto! a dila mo chì in tra de nün,
L'è on bel miracol cert! Ma, citto, asquàs
En resèntem nü el dagn a vün per ün;
Perchè, quel che me sa de gran despiàs,
El tabac che se compra, a dila sčèta,
El par tütt de sta crüsca malarbèta.

San Franzésc, se v'avèss de dà on consèi,
Per podèla fà in barba a quij spión,
E dazié e borlandòtt, el saràv mej
Benedij lor istèss col vost bastón,
Regalàndeg on rèzipe sui spall

De moneda de lègn, propri sül sciall.

1800. Sonetto di Giuseppe Parini intitolato: El magón di dam de Milan per i baronad de Franza.

Madam, gh' àla quej növa de Lión?
Massacren anc adèss i pret e i frå
Quij sö birboni de Franzés, ch' àn trà
La léğ, la fed, e tütcòss a montón ?

Cossa n'è de colü de quel Petión,
Ch'el pretend con sta bela libertà
De mètt insèma de nün nobiltà,

E de nün dam, tüt quant i mascalzón?
A propòsit, che la lassa vedė

Quel capèl là, che gh'à d'intorna on vèl;
Èl stå inventà dopo ch'àn mazâ el re?
Él el prim ch'è rivà? O bel, o bel!
Oh! i gran Franzés! Besogna dil, no gh'è
Popol, che sapia fà mej i coss de quel!

In saggio della letteratura milanese degli ùltimi tempi, abbiamo tratto a caso dalla preziosa raccolta delle poesie di Carlo Porta tre brevi componimenti, di vario stile e vario metro; li abbiamo presi a caso, mentre ciascuno ha tali e tante bellezze originali sue proprie da rènderne malagévole la scelta.

El Temporal.

Carolina, varda, varda,
Come sguizza la saetta!
Che tronada malarbetta!
Sent el türben che ingajarda !
Se quel cial de don Galdin

Nol desmett con quij campan,
El fornis cont el tiràn
On quej fülmen sül copin.
Carolina, Carolina,

Minga in gesa, per amór!

Va a to i ciàv, prest, prest, cór, cór; Giò giò, andèm tüt dũ in cantina. Giò giò, andèm, no te dübita, Che quij bei zifer morèl,

Pitürà sot al bochèl

Del mezin, sålven la vita. Che sčiaró! Santa Maria!

Franc l'è on fülmen ch'è sčiopȧ.
Che? Perché mi ò bestemâ?
Mi? Sèt matta! Va on pó via.
Varda i fiàm, vàrdej lassü;

L'è sciopa in del campanin.
E mo quel bevèvel vin?
Bestemȧvel anca lü?

Giò giò, andèm, senza tant ciàcol,
Che quij bei zifer morèl,
Pitüra sot al bochèl
Del mezin, faràn miracol.

Sonetto.

Remirava con tüta devozión
Vüna de sti matin in l'ospedâ

El ritratt de Monteggia, e l'iscrizión
Che dis con poc paròl taně verità.
Quand on tric e trictràc sott al portón
El me presenta on asen mezz spelâ,
Ch' el fava on vòlt real cont el firón,
Per rampa sora in cort on amalà.

A sto pont tüt l'amor per la virtü,
Ch' el me ispirava quel dotór de sass,
L'è andâ in fond di calcàgn lü de per lü.
E ò vist infin che i sciori no gh'àn tort,
Quand se disen tra lor per confortàss,

Che var pü on àsen viv, che on dotor morl.

A cert foresté che viven in Milan, e che se dilèten de din roba de ciòd.

ODE.

Merda ai vost arièz,

Marcanagi pajaš de foresté!
Andè föra di pé;

Tornè pü per on pèz;

Fenela sta regina di finèz.

I avessem nanca vist

Col fagotèl sott sella a entrà in Milan,
Biót, descalz, a pesciàn,

Magher, ümel e trist,

Sti gran bondànz, sti malarbetti crist!

In stâ chì, s'in fâ sü

Lenč e petard col nòster cervelâ,

Che a bon' ora el gh' à få

Slongà el col come i grü,

E adèss, porconi, el ghe fa ingossa anc lü!

Nün, pòver büsecón,

Se sèm strengiü in di cost, per fàg el lög

De scoldáss al nost fög;

E lor cont el carbón

Se spàssen via a téngen el müsón.

Merda, ve torni a dì,

Marcanagi pajaš de foresté !

Andè föra di pé;

E inanz de tornà chì,

Specé de prima che vel diga mi.

E chi in sti foresté,

Che se la scòlden tant contra Milan?

În Chinés, în Persiàn ?

Sür no: în tüt gent chi adré;

În d'Italia anca lor... Peh! laminé!

Oh! Italia desgraziada!

Cossa serv andà a töla cont i mort,

In temp che tüt el tort

De vèss insci strasciada,

L'è tüt de ti, nemisa toa giürada?

Sür si se te sèt senza

Leğ e lenguàğ, se tüt in foresté

I tò üsànz, i mesté;

Se, a dila in confidenza,

Te tegnen i dandin, l' è providenza.

E fin ch'el natürål

Nol te giusta on delüvi, o òn terremot,

L'èss inscì, l'è nagòt;

Mej i Türc coi sö pal,

Che l'invidia e i descordi nazional!

Ma stèm a la resón:

El sto porc d'ón paés che ve despiàs?

Lassèl in santa pas !

Andèm, spazzetta, allòn!

v'èm forsi ligâ chì per i minción?

Alto donca, tabac!

Andè föra di ball, sanguadedi!

Già che podèm guari

La piaga del destac

Forsi mei col bütér, che coi trïac.

Ticinese.

[ocr errors]

1880. Dialetto della Valle di Blenio. Onde porgere più chiara idea di questo dialetto, abbiamo estratto dai Rabisch di Gio. Paolo Lomazzo un brano della sua Dissertazione in prosa sull'origine e fondamento della Valle di Blenio, ed un Sonetto di qualche pregio, nel quale il poeta (facchino) si duole colla sua amata per non essere corrisposto.

ORIGEN E FUNDAMENT DRA VAL D' BREGN.

Vorend Gliov (parlànd second ra antiga gintilità) ch' tüč i cus sotpust a lü, inscì, comè o gl'ign comenzàd in lü con or mez dra süa idèglia, avéssen con debet mud a proscéd inànz, or fè üna introdüsiglión, ch' tüč i curp da bass füssen resciüd da cogl de sora, dand persciò a quist or mud del' inclinà, e a quigl or mud dor fà; e per quost avènd ordenad

nuv sfer, comè curp scelèster süpergliór agl terèster e inferigliór, or gh'è pars de dag cogl virtü ch'o gh' bisognava, che (inscì, com'anch scià diss' or vèğ Orfegl ), gl' ign cost dò par ognün: ra prima è mütü nel gnuss, e r'oltra in dor vivificà e rescie or su curp, e a sto mud or vüss, che Baccogn infrascàd su figliu füss ra prima virtü, idest or gnuss, e r'oltra ra Müsa, o ra Bettüra, ch' o s' vüglia dì, ec. ec.

A RA COMA Bettura.

Duh! s' tü saviss, Bettüra, or ben ch' o ť vügl,

Te fariss moresign quol cur düràs!

Quand vüt che d' cumpagniglia fàgom pas,
E che magl pü tra nügn siglia garbügl?

S'o t' puss ün but in d'ün cantón accüg!,

O t' vügl stà aprèss pü sürigl, ch'ar bombas;

E no t' varà pü a dì: te ne me piàs,

Nè lüsingh, nè menàš, n'òlter strafügl.

Co digliàver farist aun ch'o t' battéss,

Se a mi, ch'o t'vügl tant begn, te n'en vü bricca,

E sogn pür begn vestid, gagliàrd e sagn!

D'om da begn, t'è mo turt a fam trà véss.
Deh! àbem piglietà! Vüt, che m'appicca,
Bettüra dolza pü ch'ar marzapàgn?

Ah! curp com dig d'un cagn!
S'o t' squit adùss, o t' faš fà crigliatür,
Ch' in mezz'ora faràn trenta portür!

Verbanese.

1678. Avendo noi trovato fra i manoscritti inèditi dell'Ambrosiana una lunga, comecchè stucchèvole, Canzone scritta quasi due secoli fa, nel dialetto della Val Sesia, ne produciamo in Saggio un brano, per la lingua di quel tempo, giacchè la rozzezza di quel componimento non ci allettò a produrlo per intero. Avvertiremo solo, che gli Alagnesi, introdotti come interlocutori nella Canzone, sono gli abitanti del Comune di Alagna villaggio posto nella parte più elevata della Val Sesia, a' piedi del Monte Rosa. Sono essi d'origine tedesca, e parlano tutt'ora un corrotto dialetto germànico.

[ocr errors]
« IndietroContinua »