Immagini della pagina
PDF
ePub

Estiers mon grat mi fan dir villanatge
Li faillimen vironat de follia

D'un croi marques, e sai qu'eu fas follatge,
Q'ab escien failh per autrui follia;

Mas una res m'escuza, s'o enten,
Que si fossen cellat li faillimen,
Ja del faillir non agr'hom espaven;

E qui mal fa, ben dei sofrir q'om dia

Per qu'eu dirai d'un fol nega barnatge,
Sosterra pretz, e destrui cortesia,
Qu'om ditz qu'es natz de Monferrat linatge,
Mas non pareis a l'obra qu'aissi sia;
Ans crei que fo fils o fraire de ven,
Tan cambia leu son cor e son talen,
EN Bonifaz es clamatz falsamen,
Car anc bon faig non sap far a sa via.

Son sagramen sai eu qu'el mis en gatge
Als Milanes et a lur compagnia,
E 'n pres deniers per aunir son paratge,
E vendet lur la fe qu'el non avia;
Pero de fe d'eretges no 'l repren,
Qu'el jura leu e fail son sagramen;
E s'el annatz volgues rendre l'argen
Del sagramen, crei q'om lo quitaria.

Tant es avols e de menut coratge
Qu'anc jorn no 'l plac pretz de cavalaria,
Per qu'a perdut pro de son heritatge,
Q'anc non reqeis per ardiment un dia;
Mas qar a faz dos traimes tan gen
A son seingnor, a Tan primieramen,
Pois a Milan a cui frais convinen,
E cuia a obs cobrar sa manentia.

S'eu fos seigner ja no m feir' homenatge
Adrechamen, car sai qu'el no 'l tenria;
Ni m baisera mais de boch'el visatge,
Car autra vez la m baiset a Pavia,
Pois en baiset lo papa eissamen;
Donc pois aissi tota sa fe demen,
S'ab me jamais fezes paz ni coven,
Si no m baises en cul, ren no 'l creiria.

Ai! Monferrat plangues lo flac dolen,
Quar aunis vos e tota vostra gen,
Qu'aissi fenis l'onratz pretz veramen
Que Monferratz per tot lo mon avia.

Aunit, Marques, al diabol vos ren,
Qui tal vassal taing aital segnoria.

A Genova insieme con Lanfranco trovavano Guglielma de' Rosieri, Simon Doria e Jacopo Grillo. Si ha una tenzone di Guglielma col Cigala, un' altra tenzone col Cigala stesso del Doria, e col Grillo (1), tutti nobili genovesi. Ed in un altro genovese ci incontriamo, la cui vita si intreccia con quella di un trovatore veneziano. A Bonifazio Calvo non parve più terra propizia la patria, e andò cercando miglior fortuna alla corte di Castiglia, dove cantò di amore e di guerra (2): ultimi suoni della lira occitanica che andavano a cercar protezione ad Alfonso X, ultimo suo protettore. Ma dalle terre castigliane ei si ricordò della patria. Genovesi e Veneziani si contrastavano l'Oriente; un tempio di Acri dedicato a San Saba, diede pretesto a guerra feroce (3). Parve sentire il suono di quelle armi Bonifazio Calvo, e mandò ai suoi vinti genovesi il fiero canto che gl'ispirò l'amore di patria e lo sdegno contro le sue discordie (4):

Ges no m'es greu s'eu non sui ren preza
Ni car tengutz entr'esta gen savaia
Genoeza, ni m platz ges s'amistatz,
Car no i cab hom a cui proeza plaia,
Mas ab tot so mi peza fòrt, qu'il es
Desacordanz, car s'il esser volgues
En bon acort, sos grans poders leumen
Sobran a totz cels per cui mal en pren.

Hai! Genoes, on es l'autz pretz honratz
Qu'aver soletz sobre 'l gen? que par qu'aia
Totz vostres faitz decazutz e sobratz
Tau fort que totz vostr'amics s'en esmaia,
Sial descortz q'entre vos es jos mes,

E donatz vos luecs a tornar los fres
En las bochas de cels que, per conten
Q'avetz mest vos, si van desconoisen.

Mas lo contenz es tant mest vos poiatz
Que, s'el non chai, greu er que no us dechaia,
Qu'om vos guerreia, vos vos guerreiatz,

E qui vos venz ar no us cug que 'l n'eschaia,
Laus ni bon pretz, car no us platz vostres bes;
Que l'us a gaug, quant a lautr' es mal pres;

Doncs qui venz tan descabdelada gen
Non fai esfortz don pueg en pretz valen.

E si no fos la follors e 'l pecchatz
Que nais del vostre descort, tal s'asaia
Leumen a far so que mais vos desplatz,
Que us for'aclis, car res tant non esglaia

(1) Cf. Hist. Litter. de la France, XIX, 565. Bastéro La Cruzca provenzale, 88 Crescimbeni, Della volg. poesia, 198. Il Fauriel crede che Guillelmine de Rosers fosse di Saint-Gilles sul Rodano. Hist. de la Poesie Prov., II, 104

94.

[ocr errors]

(2) Cf. Raynouard, Choix, III, 445-48; IV, 224.

(3) Cf. Giustiniani, Annali Genn., III.

(4) Raynouard, Choix, IV, 226,

02

Vostres gueriers, ni tant lor desplai ges
Com faria 'l vostr'acortz, s'el pogues
Entre vos tant durar enteiramen
Que poguessetz d'els penre venjamen.

Car il sabon que leger no us donatz,
De vos venjar mostron que lur desplaia
So que pro vetz los avetz mal menatz,
Tant que greu es luecs on hom no 'l retraia,
Que trenta d'els non esperavon tres

De vos, per c'ab pauc non es dieus repres,

Car de tal guiza vos a tout lo sen
Que us sobron cil que no valon nien.

Venecian, ben sapchatz qu'obs vos es
Que si'ab vos dieus contra 'ls Genoes,
Car ab tot so qu'el vos hi val granmen,
Vos an il tout tan q'en vivetz dolen.

Udi queste parole, nelle prigioni di Genova, un nobile veneziano, Bartolommeo Zorzi (1); e l'amore della cara patria lontana, delle sue dilette lagune, della sua forte e potente repubblica gli ispirò un canto, in quella lingua nella quale egli si era già esercitato da giovane nella sua Venezia, forse a cantare di amore, sotto il balcone della sua donna; in quella lingua che intesa dappertutto in Europa, avrebbe portate lontane le parole del povero prigioniero.

Odasi la serventese del Zorzi, che, contro il Calvo, difende Venezia: è anch'essa per l'Italia un canto istorico (2):

Mout fort me sui d'un chan meravillatz

Per lui qu'o fetz sitot es dreigz que m plaia,

Quar cel que es vailhenz ni enseingnatz

Deu ben pensar e gardar que retraia;

Quar nienz es qu'om razonar pogues

Lo tort per dreig que 'ls pros no s conogues;

E poda leu perdre mon escien

Son pretz aicel qui tort adreg defen.

Donc, si ben fos premiers aconseilhatz,

Pueis d'escondir Genoes tant s'asaia,

Non crei qu'el chant agues mainz motz pauzatz
Qui membrar fan lor sobremortal plaia,

(1) Ecco quello che di lui narra un biografo provenzale: « Messer Bartolomeo Zorzi fu un gentile uomo della città di Vinegia. Savio era di senno naturale e accattato, per che seppe ben trovare e cantare in lingua provenzale. Venne stagione ch'elli volle andare per lo mondo, e montò su una bella nave di Viniziani che aveva in nome S. Nicolao, e che tenea via per Negroponte. Genovesi e Vineziani si mescolavano in mare di aspra guerra in tra loro. Era tempo di notte e messer Pasquetto Mallone, lo ammiraglio di Genova, ispiava il mare con tre galee e una tarida; vide la nave sola che andava col vento, le fu sopra a cheto e la prese, e menolla corpi e beni in sua terra, e là messer Bartolomeo Zorzi con tutti Viniziani fu gittato in dura prigione. » Galvani, Nov. Prov„, 210,

(2) Raynouard, Choix, IV, 232,

Que l'autreia c'abatutz e mespres
Totz lor affars pels Venecians es;

E l'uchaizos, qu'en pauz'en lur conten,
Non pot donar contra 'l mal guarimen.

Car hom non deu de ren esser blasmatz,

Si 'l fai co is taing, n'es dreg que mal l'en chaia,

Doncs pueis tant gen gerreian ses guidatz,

No m par qu'en re lur descortz nogut n'aia;
C'anc al jostar no fo nuilh temps que res
Mas arditz cors failliment lor fezes,
Car il foron totas vez mais de gen
Gent acesmat e per un dos soven.

E l'auch retrair qu'il tengron afrenatz
Venecians, ja qu'era lor meschaia,
Mas cum ancse fon lur poders doptatz
Pels Genoes, no s membre no il desplaia,
Qu'un de lor naus mena uns sols tres pres,
Mas escondir pogra meills per un tres,
C'anc non preiron Venecian conten
Non aguesson lauzor al fenimen.

Mas s'el volgues semblar enrazonatz,
Non degra pas dir razon tant savaia,
Ni que trei flac valgron trenta prezatz;
Pero dels tres no m par respos s'eschaia,
Don ieu m'enpas e dic so qu'es pales,
Que quant es meills als Venecians pres,
Adoncs reignon plus cortes d'avinen,
E no s'en van en re desconoissen.

Oimais mi par que ben sia quitatz
D'aisso qu'a dich, e, s'el no s'en apaia,
De Venecians, queira ls lor faitz honratz
E 'Is gran conquistz faitz ab valor veraia,

E cum eran vencutz los Genoes,

Et en anta l'emperador grec mes,

E jutgara pueis s'il valon nien,

Qu'ieu non ai plus de respondre talen.

Valens domna, qu'en cel pais regnatz,
Per cui plaidei, pros e plazens e gaia,
Merce vos clam, qu'a mi valer deiatz
Que tot quant auch ni vei lo cor m'esmaia,
E sui tant fort de vostr'amor empres
Que, si no vei vostre gai cors cortes,
Viure non puesc, so sapchatz veramen,
C'ab lo respeig que ieu n'ai muer viven.

Venecian, qui ditz que il Genoes
Vos an faitz dan ni us an en dolor mes
Vostr'onrat prez non sap ni 'l dan corer
Que lor avez fait d'aver e de gen.

[ocr errors]

Bonifaci Calvi, mon sirventes

Vos man, e us prec qu'el dir no us enueil ges,

Quar del taisser grat cortezia m ren

E maiormenz dels Genoes l'enten.

E dopo questa nobile e seria risposta i due trovatori si abbracciarono, e furono, come dice il loro biografo, gruns amis. Ma intanto non taceva la musa del poeta veneziano: egli, sempre prigioniero di stato de' Genovesi, fu scosso dalla notizia che Carlo d'Angiò aveva fatto morire sul palco il giovanetto Corradino (1268), ed ebbe il coraggio di far sentire la sua voce in difesa dell'ucciso, in quel Compianto che comincia (1):

Si 'l monz fondes a maravilla gran

Non l'auria a descovinenza,

S'escurzis tot sivals so que resplan

Pueis qu'onratz reis per cui reingnet vaillensa

E valc jovenz

E rics pretz e toz bes

E d'Austorica l'auz ducs Federics

Qui d'onrat pretz e de valor fon rics,

Tan malamenz

Son mort.

Hai! quals danz n'es!

Mas car pres a 'l segle tan de damnage,

Taing qu'om l'azir,

E car erguoill ha pres

Fortz e consir

D'aunir pretz e paratge.

Sordello fu immortalato da Dante. Ma grandi oscurità rimangono però intorno alla vita di lui. Raccogliamo qui brevemente le testimonianze degli antichi. Rolandino (sec. XIII) al cap. III della sua Cronaca (2), parlando della nascita ed origine di Ezzellino III, così scrive:

<< Sexto genuit Dominam Cunizam, vitæ cujus series talis fuit. Primo namque data est in uxorem Comiti Rizardo de Sancto Bonifacio; sed tempore procedente, mandato Ecelini sui patris, Sordellus de ipsius familia Dominam ipsam latenter a marito subtraxit, cum qua in patris Curia permanente, dictum fuit ipsum Sordellum concubuisse; et ipso expulso ab Ecelino, miles quidam nomine Bonius de Tarvisio Dominam ipsam amavit, eamdemque a patris Curia separavit occulte, et ipsa nimium amorata in eum, cum ipso mundi partes plurimas circuivit, multa habendo solatia, et maximas faciendo expensas. >>

Nel secolo successivo, commentando le famose terzine del Purgatorio, Benvenuto da Imola ci dice:

<< Nunc Poeta describit virum singularem compatriotam Virgilii, ad cujus intelligentiam debes prius scire quod hic novus spiritus fuit quidam civis Mantuanus

(1) Raynouard, Choix, V, 60.

(2) In Muratori, Rerum Ital. Script., VIII.

« IndietroContinua »